[Blog] La grandària sí que importa! Sobre finances i oligopolis

Independentment de com acabi la història, la recent notícia sobre la voluntat del BBVA de comprar el Banc Sabadell ens hauria de fer reflexionar, i molt. Més fins i tot després que 2023 fos un any rècord en beneficis del sector bancari espanyol: els 5 principals bancs (CaixaBank, Santander, BBVA, Sabadell i Bankinter) van superar l’escruixidora xifra de 26.000 milions d’euros, que suposa una pujada del 27% respecte al 2022.

I com van aconseguir tremenda gesta? Principalment per la pujada de tipus d’interès en crèdits i hipoteques (cosa que ha escanyat a moltes famílies), mentre han mantingut baixos els interessos que han pagat a la ciutadania pels seus dipòsits. Unes pràctiques que xoquen frontalment amb les d’altres entitats com Fiare Banca Etica, que en 2023 va decidir destinar gairebé un 10% del benefici de l’any anterior a un paquet de mesures de suport a l’habitatge cooperatiu i a persones sòcies i clientes per a reduir-los les quotes de préstecs amb tipus variable.

A pesar que Onur Genç, conseller delegat del BBVA, intentava fer-nos creure que la compra del Sabadell «redundaria en un major progrés econòmic i social» per al país i per a tots els grups d’interès del banc, les raons que donava sonen a fal·làcia, i ja podem intuir que en realitat els principals beneficiats seran els i les accionistes. I és que la concentració i l’oligopoli bancaris, on pocs grans bancs dominen el mercat, planteja diversos riscos per a la societat. En el cas espanyol, les 4 principals entitats bancàries controlen més de dos terços dels dipòsits totals. Una anomalia en tota regla.

I és que quan només uns quants bancs controlen el mercat, disminueix la competència. Això pot resultar en taxes d’interès més altes i comissions més elevades, afectant directament consumidors i petites empreses. La falta de competència limita les opcions dels clients i la seva capacitat de negociar millors condicions.

La concentració bancària també incrementa el risc sistèmic i l’estabilitat financera. Els grans bancs, sovint catalogats com a “massa grans per a caure”, poden generar greus riscos si experimenten problemes financers, com es va veure durant la crisi financera de 2008. Els rescats financers massius amb diners públics transfereixen el cost dels errors dels bancs a la societat.

L’oligopoli bancari també comporta una pèrdua de diversitat en els serveis financers. Els grans bancs tendeixen a homogeneïtzar els productes, sovint deixant de costat les necessitats de segments específics de la població, com les petites empreses o els clients de baix poder adquisitiu, afectant així la inclusió financera.

Avui dia els grans bancs ja són un clar exemple de concentració de poder i influència política, i nous processos de fusió encara els permetrien adquirir més influència sobre els governs i els reguladors, aconseguint normes i regulacions que els beneficiïn a costa de l’interès públic. Aquesta influència pot distorsionar el funcionament democràtic i portar a polítiques que perpetuïn el seu domini i redueixin encara més la competència.

A pesar que la gran banca ha pujat fort al carro de la digitalització els últims anys, la concentració bancària també pot estancar la innovació en el sector financer. Les petites entitats financeres i les fintechs solen ser grans impulsores de la innovació. Quan els grans bancs dominen el mercat, poden desincentivar la competència innovadora, mantenint així un statu quo perjudicial per als consumidors i per al progrés tecnològic.

Finalment, i no menys important, la concentració pot tenir un impacte negatiu en les economies locals. Els grans bancs solen centralitzar les seves operacions, tancant sucursals en zones rurals o menys rendibles, deixant comunitats senceres sense accés a serveis bancaris essencials -especialment greu en el cas de la gent gran-, i afectant el desenvolupament econòmic local i agreujant les desigualtats regionals i socials.

En resum, «la mesura sí que importa!»: la concentració i l’oligopoli bancaris representen massa riscos per a la societat, i la gran banca ha demostrat clarament que sempre preval l’interès econòmic dels i les accionistes. Per això és crucial que la ciutadania apostem per unes finances més ètiques, de petit format, i arrelades en el territori (que afortunadament avui dia ja són una realitat consolidada), garantint així un sistema financer més just i resilient.

Article d’opinió de David Díaz de Quijano i Barber, coordinador de Oikocredit Catalunya, originalment publicat en Jornal.cat.